Tinc un problema amb les sèries que estan tan de moda. No entenc aquest format, m’ha passat des de sempre, anava els estius a França i veia que allà ja venien sèries clàssiques de TV en cintes VHS i pensava a qui podia interessar-li tenir una sèrie a casa per tornar a veure els capítols.

No ho sé, molts cops no cal buscar una explicació, un connecta amb coses i deixa de fer-ho amb altres, així que no entendré mai qui em compari una sèrie amb una pel·lícula, són llenguatges diferents i sempre preferiré el cine i, probablement, acabaré pensant, i no dient-li, que parlar de sèries és de cuñados.

Però ja se sap que els problemes no venen mai sols, no puc veure cine a casa, la temptació de posar-me a tocar la guitarra és massa forta així que aquests dies de confinament he decidit centrar el meu temps lliure sense teletreball ni guitarres en rebaixar la pila de còmics pendents de llegir.

Acostumo a visitar setmanalment la botiga de còmics de confiança i acabo comprant més dels que puc consumir en el meu temps lliure (sí, la teoria del creixement constant que haurem de revisar a tots els nivells). Sempre pensava que unes vacances les dedicaria a anar a la muntanya a desconnectar amb la meva pila de còmics pendents de llegir i em posaria al dia entre paisatges idílics, bons tes i un temps ben agradable. Són dies estranys i resulta que aquest ha estat el moment de posar-me al dia en còmics.

Començo per còmics Marvel, que vindria a ser per a molts com la comida basura comiquera, què hi farem. He llegit tots els números publicats del Daredevil de Zdarsky, amb el final de capítol, el núm. 12 USA, més impactant que he llegit en temps (sí, ara se’n diu cliffhanger, tot aquest
llenguatge nou, com spoiler que sembla ser tan afortunat com les sèries), amb un Kingpin que fa patir. Un grau de cruesa i realitat difícils de trobar a còmics d’aquesta mena que el converteixen en molt recomenable, com tot el que fa Zdarsky com a guionista o dibuixant (Sex criminals, on dona forma als guions de Matt Fraction en la història d’una parella que atura el temps quan tenen un orgasme i ho aprofiten per a robar bancs, difícil de veure en una sèrie, no?, o bé potser no, algunes adapten còmics…)

També m’he posat al dia del Batman de Tom King, i enllaça amb Daredevil perquè sembla que estigui fent un nou Born Again, la història clàssica de Frank Miller, però amb Batman i Bane com a contrapartida, i una relació amorosa força complicada. Porten 76 números i sí, pot ser repetitiu en
alguns números, tota ruptura és complicada, però s’ha de llegir tot el que porti la firma de King (La Visión, Mister Miracle o, sobre tot, El Sheriff de Babilonia, una obra ambientada al Bagdad després de la caiguda de Saddam amb números d’una bellesa i duresa difícils de superar (post-
confinament #1, adquirir l’integral d’aquesta col·lecció per a inaugurar la nova pila de còmics pendents de llegir o rellegir).

Amb Jonathan Hickman el còmic passa de pantalla, i nosaltres passem de DC a Image, amb Los asesinatos del lunes negro. Hickman, amb els seus diagrames, textos, simbologia, porta el còmic a una nova dimensió i per això acostar-se a una de les seves obres ja és una feina en sí per a no
perdre el fil del què ens explica, en aquest cas, un cop rellegit el primer volum, amb un inici que ens situa al crack del 29, estic navegant en el segon i alucinant amb el que no sé encara si és una història policíaca, de màgia negra o macroeconomia (es nota que sóc un defensor de l’estil
Hickman, per exemple, que també trobem a Al este del oeste, amb un dibuix increible de Nick Dragotta o la història de Proyectos Manhattan).

Passem a Europa i he aprofitat aquests dies per a llegir un còmic d’Spirou que esperava feia molt de temps a la pila de pendents. La mujer leopardo, amb una excel·lent edició a càrrec de Dib>buks és la continuació de El botones verde caqui, una de les meves obres preferides dels
darrers anys. Yann Le Pennetier & Olivier Schwartz porten els icònics personatges de la BD un pas més enllà, amb un punt de maduresa que em va impactar i que em convida a rellegir aquell àlbum sovint. Per aquest motiu esperava trobar el moment adequat per a la continuació d’aquella
història. Sense assolir el nivell de El botones verde caqui, el nou àlbum aconsegueix ser-ne un digne successor, maravellosament dibuixat, i dirigit més cap a una crítica al colonialisme europeu a l’Àfrica, és un plaer capbussar-se en aquest volum (nota post-confinament #2, adquirir l’àlbum
La esperanza pese a todo d’Émile Bravo, també de l’univers Spirou, que anava a comprar just la setmana que vam començar a quedar-nos a casa).

També em dedico a fer relectures, com El senyor Lambert de Sempé, amb la seva bonica senzillesa s’ha convertit en un dels meus llibres de referència, Chez Picard, un bistrot a París als anys 60 del segle passat (potser sí era tot més senzill abans) o No seas amable conmigo, còmic nacional que recomano molt amb connexió musical que enamora.

La muntanya de còmics pendents va baixant i ara em queda, entre altres, posar-me amb el Paper Girls de Brian K. Vaughn (si no heu llegit Saga o Y, el último hombre, són molt divertides) i Cliff Chiang, tinc les 26 grapes que han sortit de moment esperant, només vaig llegir-ne les primeres, viatges en el temps (o no ben bé) i aventures a l’estil 80’s (les protagonistes són quatre noies repartidores de diaris a finals d’aquella dècada). S’està reeditant ja en volums la col·lecció, però com a defensor de la grapa mensual (en aquest cas la periodicitat ha anat ballant) és molt més
disfrutable tenir cada episodi amb la seva portada i cliffhanger particular, i encara més quan el dibuix de Chiang és al·lucinant. I tornar a rellegir els set volums de El gato del rabino d’Sfar, potser (la majoria de dies penso que sí) el meu còmic més estimat, així que tant de bo trobi un millor
moment per posar-m’hi però, per si de cas, ens llegim en un segon episodi de Lectures comiqueres mainstream & confinades.