Goodbye veritat (editorial Pagès) és el darrer assaig de Joan Garcia del Muro (Lleida, 1961), un llibre davant el qual és difícil restar indiferent i que convida al debat. Per sort nostra, hem tingut l’oportunitat d’assistir a la presentació del llibre i posteriorment hem pogut conversar amb l’autor per desgranar algunes de les qüestions que ens han semblat més suggestives.

Si un tret caracteritza Joan Garcia del Muro és la modèstia existencial, unida a la generositat intel·lectual. Així doncs, més que com a filòsof s’autoqualifica com a “professor”; diu que escriu sobretot pensant en els alumnes, i es refereix a la seva obra filosòfica com a “llibrets” “que giren sempre entorn del mateix”. Ara bé, a banda d’exercir la docència a l’Institut Obert de Catalunya i a la Universitat Ramon Llull, ha publicat més d’una desena d’assaigs, molts dels quals sobre la contemporaneïtat, i ha guanyat vuit premis; els darrers, el Premi Joan Fuster d’assaig 2016 per Soldats del no-res i el Premi Josep Vallverdú 2017 per Goodbye, veritat. Amb el posat de qui dubta i escolta sempre abans d’afirmar res categòricament, la seva actitud vital i intel·lectual sembla nodrir-se del llegat de Sòcrates quan deia que “la veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”. No és casual que, precisament, l’interès dels seus llibres rau no només en la qualitat de la documentació i la discussió filosòfica, sinó en la seva capacitat d’apel·lar el lector i convidar-lo a llegir l’actualitat amb un prisma de reflexió crítica.

La presentació del llibre, que va tenir lloc a la llibreria Alibri, el dia 26 de setembre, va comptar amb algunes figures cabdals del món filosòfic actual, a més d’amics personals de l’autor: Andreu Grau, Carles Llinàs i Xavier Antich. La llibreria estava plena de gom a gom i el públic va beure amb complaença tot el reguitzell d’idees que allà es va desplegar. Per una banda, Andreu Grau va fer un repàs sistemàtic de la fonamentació de la postveritat tal i com apareix al llibre, destacant (i denunciant) la “ganduleria mental”, la “manca d’il·lusió”, la filosofia postmoderna i escèptica i la recuperació del capitalisme com a “salvatgisme econòmic”, així com el sentimentalisme, el relativisme moral, la barreja de la informació amb la ficció i la propaganda. Per a Andreu Grau el més interessant del llibre radica en els interrogants futurs que planteja sobre la noció de veritat, que ara mateix sembla massa lligada a la noció de creença. Posteriorment, Carles Llinàs va emprendre una reflexió sobre les característiques del to que teixeix el llibre: és verdader, pacient, i eficaç. Va subratllar que no és igual mentida que postveritat, perquè quan s’apel·la a la mentida, el discurs s’encaixa en un lligam amb la veritat. Va destacar el lligam filosòfic del llibre amb Nietzsche i Heidegger, i la continuïtat de Goodbye veritat amb llibres anteriors on l’autor denuncia un creixement de la insensibilitat per la complexitat, i la tendència a simplificar, així com la necessitat de plantejar dilemes morals. Finalment, Xavier Antich, després d’indicar-nos algunes claus sobre l’autor (formació metafísica, solidesa teòrica, curiositat informativa), va ressaltar algunes qüestions sobre el sentit últim del llibre, com el fet que la “mentida està satisfeta de ser mentida”. I va explicar que el Joan Garcia del Muro fa una “diagnosi de la patologia”, però sense aportar solucions: “en la comprensió del mal ja hi ha la capacitat de sortir-ne”. Va precisar també que es tracta d’un discurs incòmode, i que toca alguns dels grans problemes actuals: com ocupar l’espai públic? com articular un discurs davant la impunitat en què la mentida s’accepta? Pel que fa a l’autor, va rebre amb parsimònia i gran atenció els discursos a ell dirigits, i en la seva intervenció va aprofitar humorísticament per mencionar com els ponents havien patit una afectació del judici a causa de l’emoció de l’amistat i va citar els lligams professionals i vitals amb ells. Va voler destacar la importància de l’epistemologia i les seves repercussions morals i polítiques i com, sense fets, la democràcia s’ha tornat una escenificació de la ficció. També va incidir en el fet que totalitarisme actual ja no és una qüestió d’ideologia sinó de procediment. La presentació, doncs, va suposar un allau d’estímuls per als presents, tot i que encara vam sentir la necessitat d’establir un diàleg amb el protagonista per indagar en la relació entre la persona i l’obra, i també en els mecanismes i contradiccions en la mateixa construcció del llibre, així com les conclusions que se’n poden extreure. Les seves paraules, finalment, creiem que són les que millor apropen a l’òrbita del seu pensament:

─ A veure, Joan, d’on arrenca el teu interès per la postveritat?

─ La meva tesi doctoral es titulava Ser y conocer. Des de sempre he estat estudiant o llegint sobretot epistemologia, teoria del coneixement. Però des de fa uns anys cada vegada m’ha interessat menys l’epistemologia en ella mateixa i més les repercussions morals o fins i tot polítiques. Tots els assaigs que he fet són una mica el mateix: partint d’alguna qüestió d’epistemologia però derivant cap a les conseqüències pràctiques. En realitat la idea del llibre sorgeix d’aquí i es concreta l’estiu de l’any passat. Em van encomanar a la facultat una assignatura nova que es deia “Filosofia i cultura”. Llavors, preparant materials per als alumnes, vaig pensar que podia lligar-ho amb el tema de la postveritat. I així, acumulant casos, vaig anar veient que donava molt de si i al final de l’estiu em vaig adonar que això podia convertir-se en un llibre.

─ I sobre la tesi, Ser y conocer… Quin era l’eix o l’autor en què et basaves?

─ Igual ara ha canviat, però en la meva època una tesi doctoral havia de ser un “totxo”, una cosa àrdua, inintel·ligible… Jo vaig agafar la teoria del coneixement d’Aristòtil i vaig veure com al llarg de la història, des de Sant Tomàs d’Aquino, els cristians, l’escolàstica musulmana i la jueva… han agafat les fórmules d’Aristòtil i, repetint l’aparença verbal dels conceptes, en realitat l’han anat buidant del seu sentit original. O sigui que era una mica resseguir la dessubstancialització de la teoria d’Aristòtil.

─ De manera que d’Aristòtil arribes fins a l’Edat Mitjana… Però no continues més enllà en el moment de la tesi, no?

─ No, perquè en realitat quan s’acaba l’Edat Mitjana, amb el Racionalisme, Kant, després del Renaixement es trenca amb la teoria del coneixement aristotèlica i s’intenten altres camins. A mi el que m’interessa és això: com els aristotèlics de tota la història en realitat no eren artistotèlics del tot. Amb la qual cosa, això va ser molt divertit perquè, a l’hora de triar tribunal, la part diguem-ne més interessant de la meva tesi eren els escolàstics. I qui coneix els escolàstics? Si no ets escolàstic no els llegeixes ni els estudies. (Bé, llevat de l’Andreu Grau, que els llegeix també i que és precisament amb qui treballo ara a l’altre costat de la taula a l’IOC, cosa que em resulta al·lucinant…) És clar que la meva tesi era estudiar i criticar d’una manera radical tots aquests autors… Bé, doncs em va costar que vingués gent el dia de la tesi i fins i tot em van insultar. Jo estava de professor a l’Hospitalet i vaig portar allà tots els meus alumnes de Batxillerat. Es van espantar molts d’ells. Ja els havia explicat com anava això de la tesi i que és una dramatització, però, igualment… vaja…

─ Quin públic més original!

─ Bé, però el que et deia: era un tema d’epistemologia estrictament, però cada vegada m’ha anat interessant menys.

─ En qualsevol cas, és un salt molt gran el que fas des d’Aristòtil fins a la postveritat, no? Hi ha gent que s’especialitza en un període i no surt d’allà. Per això em va intrigar molt a la presentació quan es va mencionar la teva tesi. Bé, així es tracta de parlar del present però amb una perspectiva àmplia al darrere.

─ Sí, i és curiós perquè el Xavier Antich, igual que jo o encara més. Ell va fer una tesi sobre la metafísica d’Aristòtil, i ara també està on està.

─ “Dios los cría y ellos se juntan”. Passem a parlar de Good-bye veritat; podries resumir la tesi del llibre? O les tesis?

─ La tesi seria en forma de pregunta: Veritat és igual a allò que vull que sigui veritat? En realitat seria una pregunta- denúncia. Tendim cap aquí.

─ I a la presentació vas subratllar el tema de l’emoció, oi? Vas dir “La desvinculació entre el discurs i els fets i com el judici queda massa afectat per l’emoció”, en relació amb l’exemple dels teus amics, que t’havien elogiat tant.

─ Bé, en realitat això ho vaig dir per poder posar l’exemple.

─ O sigui la tesi seria el dubte sobre l’essència de veritat en relació amb el que ens volen transmetre i en relació amb el que un mateix confon entre el que desitja que sigui veritat i el que és.

─ Sí.

─ Una cosa et volia preguntar especialment: en aquest llibre barreges filosofia, actualitat, fake news, sociologia… Llavors, a mi el que m’encurioseix és el teu mètode de treball. Què fas, vas recollint informació que t’interessa i ho guardes per si un dia escrius alguna cosa, o ja tens una tesi del que vols dir i un dia seus i busques exemples que et serveixin? En fi, què va abans, els fets o la conclusió?

─ En realitat el que m’interessa és el rerefons filosòfic. Normalment el tema filosòfic el tinc bastant clar molt abans de començar el llibre. Quin és el problema filosòfic i quina és la meva postura o què és el que voldria posar de manifest? Un cop tinc clar el problema filosòfic la meva mirada dels diaris, telediaris, Internet està marcada per aquest … Hi ha temes que costa més trobar exemples i t’hi has d’esforçar, però els dos temes darrers, aquest i l’anterior, que era el fonamentalisme, en realitat és que gairebé em plovien els exemples. I després els alumnes de la Facultat, un cop saben què estàs pensant, cada dia t’estan enviant missatges amb més informació.

─ Llavors, hi ha hagut molt feed-back amb els alumnes?

─ Sí, molt, molt. En realitat aquests llibrets els escric a l’agost però els vaig pensant i parlant amb ells tot el curs. I mètode… no gaire. Si puc, fotocopio o imprimeixo, intento posar alguna paraula i ho vaig acumulant. I a l’agost…

─Sistematitzes.

─ Bé, no. Premso.

─I aquestes teories sociològiques tan esclaridores que apareixen: el mètode Ross, l’efecte Bandwagon… d’on les treus?

─ Bé, això és més de la tercera fase. El que m’interessa és la discussió epistemològica amb els moderns: Nietzsche i tota aquesta part. Després, ve la fase de la política o l’actualitat o buscar exemples de fake news, que és relativament senzill i en aquest llibre m’interessava també… És per a mi increïble l’èxit d’això, el fet que ens deixem enganyar. Llavors, buscant el perquè de la conformitat, credulitat general, vas estirant i clar, Internet en això et va portant d’aquí cap allà i es troba gairebé tot; d’aquests temes es troben els articles sencers. És increïble.

─ O sigui que pots investigar des de casa teva tranquil·lament, no?

─ Exacte. I tens accés a infinitat de materials. Internet és el paradís dels obsessius, pots anar buscant un tema i no s’acaba mai.

─ Hi ha un moment del llibre, després d’explicar el tema dels marcs mentals que ens condicionen, en què dius: “No som immunes a l’amenaça de la postveritat”. Què vols dir amb això?

─ En realitat, és com si el totalitarisme s’hagués desideologitzat. És més una qüestió de procediments, de mecanismes per accedir i mantenir-se en el poder. Llavors és molt fàcil detectar això en els meus adversaris, però és més difícil prendre consciència d’aquests mateixos mecanismes en els que pensen com jo. Que jo em dediqui a parlar d’exemples tan tòpics com Bush o Trump és perquè tots hi estem d’alguna manera implicats i resulta més clar buscar un exemple allunyat del nostre context, per tant, lluny de les nostres emocions.

─ En qualsevol moment històric un està condicionat per un marc i no veu el seu, no?

─És com el que apareix a John le Carré, especialment a El espía que surgió del frío. Un es creu que és dels “bons” però ja no hi ha ni bons i dolents.

─ Sobre aquest concepte de frame mental que ens afecta, una cosa és ser conscient de la teoria, i una altra l’aplicació. Què puc fer jo, una persona concreta d’un context concret, per sortir d’aquest condicionament i tenir una visió més àmplia?

─ No ho sé. Pensar. Discriminar d’on ve la informació. Dit d’una altra manera, analitzo, diagnostico, però no m’atreveixo a anar més enllà.

─ Això és el que deia el Xavier Antich a la presentació, no? Fas una “diagnosi de la patologia”, i en “la comprensió del mal ja hi ha la capacitat de sortir-ne, no?”

─ Sí. Aniria per aquí. Caldria anar més enllà, sí, però per ara no m’atreveixo a dir més.

─ En aquest sentit em va agradar molt la menció al mètode BandWagon, segons el qual tots volem pujar al carro guanyador. Quina és l’aplicació concreta d’això a les ideologies? Si és així, com és que no tots volem pujar al mateix carro?

─ A mi el que m’ha interessat d’això és que és un mecanisme psicològic inconscient, que té a veure amb la part més primitiva de la nostra ment, i que ens fa sentir acollits. Potser no és tant el carro del guanyador que tingui majoria sinó pujar-nos al carro que guanya socialment: el que ens sembla que ens dona més prestigi social, apreciació… qui ven el millor relat. Però també hi ha persones més immunes que d’altres a aquest tipus de prestigi.

─ I pel que fa a l’assessorament dels polítics, què creus? Qui hauria d’assessorar els polítics perquè fossin més ètics o més morals?

─ Al món de la filosofia, Maquiavel està molt ben valorat. Però a mi m’agradaria que més que maquiavel·lians aconsellessin els polítics persones que han pensat sobre els problemes morals. La idea bàsica de Maquiavel de separar la política de la religió està molt bé; el problema és que en aquest moment l’ètica forma part de la religió, i llavors queda fora. A mi m’agradaria que l’ètica es quedés en la banda de la política. Una política allunyada dels valors ètics ens porta a on ens porta.

─ Menys tècnics i més pensadors lliures?

─ Sí, fins i tot es podrien envoltar de persones que han demostrat en el seu activisme social, per exemple, que es preocupen de temes no purament de màrqueting d’imatge, de mecanismes psicològics… que hi hagués una qüestió de principis. No «tot s’hi val».

─ Tant de bo… A la pàgina 86 del teu llibre dius: «L’únic canvi possible és assolir la universalitat des de la nostra tradició particular”. Pots desenvolupar això una mica més?

─ Per a mi és un dels problemes més importants. Ens hem de posar d’acord amb algun tipus de valor universal? Jo crec que sí. Potser el 99% són relatius. Però hi ha alguns irrenunciables, per exemple l’ablació. No direm que una cultura és superior a una altra, però sí hi ha algunes coses que no hem d’acceptar. El gran argument dels relativistes és que hauríem de partir d’una terra de ningú. I com tots partim dels prejudicis de la nostra cultura no podem arribar a un acord perquè és com si pervertíssim el diàleg d’entrada. Llavors, el que diria jo és que certament no podem partir des de zero com seria ideal, però sí que hem d’intentar anar a un acord i partir cadascú des de la seva cultura.

− Com buscar la intersecció entre diverses morals de diverses tradicions.

− És clar, si jo vull tenir un acord amb un musulmà no puc deixar de ser com soc ni ell deixar de ser com és. En realitat, el diàleg s’establirà si intentem entendre’ns però assumint cadascú d’on parteix.

− Ara, què diries sobre els intel·lectuals d’avui, en actiu? Tu dius en el llibre que hi ha intel·lectuals que han perdut la vocació crítica. En qui penses?

− En els postmoderns. Vattimo, Lyottard, Rorty…

− I en canvi, quins són els filòsofs en actiu que tu trobes que tenen una postura interessant? A veure, quins tres filòsofs t’enduries a una illa deserta per conversar?

− Uff, morts, sí, però vius no sé… Penso en alguns però que potser no són vius, ni filòsofs. Penso en qui m’agradaria llegir.

− Bé, d’acord, amb qui voldries conversar filosòficament a una illa deserta?

− Llavors Borges, Wittgenstein i Heidegger.

− Pots sintetizar en un tret per què et resulta apassionant cadascun d’ells?

− Heidegger pel seu llenguatge. El gaudi que sento quan el llegeixo, com si em pogués captivar en tot el que volgués. Wittgenstein és al revés. És molt torturat però em fa pensar molt i m’interpel·la. Borges perquè suposo que mai em cansaria de parlar amb algú capaç d’escriure el que va escriure.

− I tu com et veus com a filòsof?

− Jo en realitat no em veig ni com a filòsof. No he escrit cap llibre de filosofia pròpiament, sinó de divulgació, de «professor» de filosofia. Filòsof és una altra cosa. Fins i tot m’interessa cada vegada menys la investigació acadèmica en filosofia. Per exemple, hi ha un tema que fa temps que tinc al cap que seria l’única aportació a la filosofia acadèmica que podria fer. Això seria discutir sobre Francisco Suárez, un filòsof del renaixement espanyol. Jo crec que no l’entén ningú, fins i tot els grans. Vaig començar a llegir per casualitat les Disputacions metafísiques, que són uns quants volums i vaig trobar un fil que em permet interpretar-lo exactament. D’això fa 10 o 15 anys i ho he anat pensant i la hipòtesi quadra i podria escriure un llibre sobre això. Però de fet no m’interessa, no li veig el sentit. Escriure perquè els alumnes ho puguin llegir és una cosa… Però quin és el sentit d’escriure per demostrar els tres especialistes de Suárez que en realitat no l’han interpretat bé? No li acabo de trobar el què.

− Sembla que critiques els filòsofs com Rorty quan porten el relativisme filosòfic fins a les darreres conseqüències i aboleixen la moral. Però també els critiques quan intenten donar un caire moral al discurs, dius que ja és massa tard per a això. Llavors, en què quedem?

− El que penso és que autors com Vattimo, Rorty, Derrida, Lyottard, els grans postmoderns, parteixen d’una base que és com si constituïssin uns principis, i a partir d’aquí volen anar on volen anar, però arriba un punt que sembla que es desdissin dels seus principis. A mi el que em sembla és que hagués estat més adequat anar al principi, i rectificar la base. Clar que exigir a un filòsof que rectifiqui és difícil…. És a dir, si tu parteixes del principi que tot és relatiu, que tot val, no hi ha manera de jerarquitzar els judicis morals. Si aquesta és la base de la qual parteixes i al cinquè llibre jerarquitzes les morals…, és com si tota la seva bona intenció fos inútil. Per cert, hi ha un autor anglès que es diu John Gray, i d’ell vaig recollir aquesta crítica. Ell és relativista fins al final.

− Una altra cosa, dius que sense desacords no pot existir la llibertat. Ara, fent-te d’advocada del diable, et pregunto: però no podríem dir que sense acords no pot existir una societat?

− La noció mateixa d’acord no implica el desacord? És a dir, si tu i jo arribem a un acord vol dir que no pensàvem igual. Jo el que vull dir és que la llibertat és quan hi ha un desacord i es pugui dir el que més ràbia fa a l’altre.

− Al final, segons les teves idees del llibre, és com si tots sense adonar-nos prenem decisions a la vida basant-nos en el propi desig. Llavors, com podem saber que el nostre desig correspon a quelcom racionalment correcte? Jo, amb la millor intenció, puc fer una cosa pensant racionalment que és bona però en el fons ho he fet per la meva emoció. Estem una mica atrapats, no?

− Sí, i és difícil. El que sento (o penso) és que tenir una certa consciència d’això igual t’ajuda una mica a adonar-te després quan et passa.

− Per anar tancant, què volies aconseguir amb aquest llibre? Conscienciar el lector de la necessitat de posar tot en dubte? Col·laborar a una tasca ètica? Interpel·lar el lector?

− Sí, va per aquí. Compartir la meva perplexitat sobre allò que està succeint.

− I estàs satisfet de la rebuda del llibre, a través de lectors, mitjans?

− Sí, de tots els meus llibres aquest és el que més joc està donant; suposo que en part pel tema i en gran part gràcies a l’editorial.

− El treball que has fet sobre aquest llibre i la part posterior de promoció, etcètera, ha tingut alguna repercussió a nivell personal? Ha provocat algun canvi en la relació amb els teus amics o els teus fills per exemple?

− Conseqüències a nivell personal no gaire. Tots els llibres sempre són el mateix, vaig donant voltes a la mateixa idea des de diferents perspectives, és com si tot fossin capítols del mateix llibre. O sigui que no és l’orgull d’arribar a un lloc sinó que sempre estic amb això. Els fills, res especial, simplement em diuen quan se’n van de casa: “M’emporto el llibre, eh?”. Els fills assumeixen fàcilment les coses dels pares siguin les que siguin. Ells han assumit que faig això, que produeixo llibres. De fet cada estiu feia un llibre i aquest estiu no he escrit gaire i el meu fill petit m’ho preguntava gairebé cada setmana: «Què et passa que no escrius?”

− I ara cap a on anem pel que fa a escriptura? Estàs pensant a continuar per algun d’aquests temes? Com anem de projectes?

− Continuo pensant però no ho tinc concret. A la meva dona li he dit que no escriuré més llibrets com aquests però no s’ho creu. Potser m’interessaria alguna cosa que tingués a veure amb el pensament màgic. Agafar el pensament màgic i veure com nosaltres, que ens pensem que ho hem superat, encara anem reproduint alguna d’aquestes característiques.

− Per últim, si ens interessem per aquests temes, la postveritat, el punt de vista crític a l’actualitat… què ens recomanes llegir? Què es pot llegir després de Good-bye Veritat?

− Qualsevol llibre de Georges Steiner, com Ignorància o barbàrie, o El perill d’una sola història, de l’escriptora nigeriana Chiamamanda Adichie.