Els 80’s van molar tant com ens els pinten tantes vegades? Vaig créixer durant els 80’s, la màgia del seu cine mainstream, videojocs (algú més a la sala va jugar al Paperboy al seu Amstrad? Un personatge llançant diaris a les cases del seu veïnat? what?) o còmics, no la puc separar de la meva infantesa-adolescència així que és complicat ser objectiu (en la música s’hi barrejen massa factors i ho podem deixar per un altre dia…).

L’editorial Planeta va decidir publicar Paper Girls en grapes, una decisió arriscada però que suposa, per fi, tenir una obra del mercat indie americà (si és que Image segueix sent indie) en el seu format original. Fins i tot reprodueixen el correu de la sèrie, on es fa evident la desconeguda, per a nosaltres, tradició del repartiment de diaris per part d’adolescents als USA, i si en les cartes que reben també es parla de música i s’esmenten bandes com Yo la tengo, doncs sembla que m’acabaran guanyant.

No voldria fer la típica explicació de l’argument de Paper Girls, el gir final del primer número ja em va deixar sorprès, i enganxat; convençut que havia de seguir aquesta història de viatges en el temps. I no ha estat fàcil aconseguir-ho. Ara ja hi ha un edició en 6 volums recopilatoris en marxa i fins i tot s’ha anunciat per al mes d’octubre una nova edició en tan sols dos integrals.

Des de la primera grapa fins a la darrera van passar quatre anys. I 30 números. Per tant, la periodicitat no ha estat la mensual habitual si no molt més interrompuda. És el preu per a poder gaudir del dibuix de Cliff Chiang i els colors de Matt Wilson en totes les vinyetes de l’aventura que ens ocupa. I és que l’apartat gràfic de l’obra és senzillament espectacular, des de la primera fins a la darrera portada o vinyetes són totes un regal i és un plaer capbussar-se en l’univers que es crea en aquest còmic.

Com deia abans, de la història de les quatre noies de 12 anys, Erin, Mac, KJ i Tiffany, repartidores de diaris als afores de Cleveland, durant la nit de Halloween de 1988, no en diré molt més. És un cant a l’amistat que ens regala Brian K. Vaughn (autor de Saga i Y, el último hombre, entre d’altres). L’escriptor aporta un ritme sense fre, potser en algun punt de la història podem pensar que no té el destí massa clar, tot i que les visions del #13
poden dur a la reflexió contrària, a que tot estava ben lligat des d’un bon inici, i és aquesta la impressió amb la que em quedo, la trama està ben resolta i val la pena seguir i intentar lligar caps mentre dura el viatge.

El mateix Vaughn va treballar a la sèrie Lost, una de les que sembla que va donar el tret de sortida a la febre de les sèries que ha arribat per a quedar-se. Ja he comentat el cliffhanger del final del primer número o podria esmentar també el del #8 i és que l’obra està plena de finals sorprenents, que revifen el meu amor pel format grapa, amb una mena de Not penny’s boat constant que serveix de motor a la història. Als 80’s em vaig passar moltes hores jugant a l’Arkanoid, veient i pensant sobre Regreso
al futuro o els Goonies, tota l’obra està plena de referències a aquest univers, però atencióva les versions adultes de les noies (fins i tot en Marty MacFly era un pringat al futur) i a la reflexió sobre el present que es fa en el #18. No, els Stones ens enganyaven quan deien allò de Time is on my side. A més, en aquells anys acostumava a rellegir els còmics tot just acabar-me’ls, i tants anys després, em va tornar a passar amb el número #28 de
Paper Girls… i és de les coses que et fa sentir bé