Text sobre l’absis de Santa Maria d’Àneu del Cercle de Sant Quirze de Pedret,[1] dins el programa “RECUPERART-19”, un projecte creat per millorar la salut emocional del personal sanitari gràcies a l’art.[2] L’he escrit arran del desconfinament, després de la primera onada de la pandèmia del COVID-19, als mesos de març i abril del 2020. Sóc bibliotecària d’un hospital i vàrem tancar la biblioteca quaranta dies. Quan hi vaig tornar, no trobava la manera de reconciliar-me amb les mans, em semblava que només servien com a vectors de contagi del SARS-CoV-2. La llibreta que donen al personal sanitari en el programa “RECUPERART-19” de l’ICS i el departament de Cultura em va ajudar a tornar a posar les coses al seu lloc.

Desplego els braços, que amagaven les mans que castiguen.

Deixo que les mans pengin a banda i banda del cos. Medito, respiro fons i aturo el temps. Contemplo el que tinc al davant.

Hi ha tres nivells, a la pintura romànica de l’absis de Santa Maria d’Àneu: el superior, amb la Verge Maria en Majestat esborrada (de manera que els qui l’adoren, adoren el no-res); el del mig, amb les finestres cegues; i un nivell més baix amb dos serafins que tenen ulls a les ales i a les mans, i dos profetes a sota pidolant la brasa ardent de la paraula.

He d’aprendre a tornar a posar ulls amb les mans, com els que veig a les mans dels serafins, perquè les mans sense ulls són mans que barren el pas, mans que prenen, mans que retenen.

La Verge Maria en Majestat no hi és. O hi era, però el temps l’ha esvaït. Fet i fet, per sobre de tot, m’angoixa el que el temps esborra i no veurà mai més ningú.

I soc dins de les dues rodes de l’infinit que cremen, de les quals no puc sortir. I no hi ha resposta enlloc.

Les ales dels àngels i dels serafins m’hi han portat. Sembla que connectin tots els nivells i els donin continuïtat, en direccions infinites i úniques alhora – com fletxes que disparen en mil direccions, des de tot arreu.

Les direccions de les ales em consolen la mirada falsament, i em venen al cap les línies bíbliques – “Aleshores volà cap a mi un dels serafins duent a la mà una brasa que havia pres amb uns molls de damunt l’altar.”(Is 1,6)[3]

Surto de les rodes ardents per mirar per la finestra. Només veig la natura al llindar –el paisatge és al llindar, al marc; les finestres són cegues – han tapiat allò que la finestra hauria d’ensenyar-me, la natura, han bescanviat paisatge per parets del museu.

De sobte, torno al lloc des d’on contemplava la pintura al començament. A davant meu tornen a cremar les rodes que em provoquen desfici, fretura, em conviden a preguntar-me què em mou – “Les rodes, en totes i cada una de les seves parts, brillaven com el topazi. Totes quatre eren iguals. Cada roda en duia una altra d’entrecreuada. Així les rodes podien avançar en les quatre direccions sense haver de girar. L’alçària dels seus cèrcols feia basarda. Les quatre rodes eren plenes d’ulls de dalt a baix. Quan els vivents avançaven, les rodes també avançaven, i quan ells s’enlairaven de terra, elles també s’enlairaven.”(Ez 1,16-21) – Dos símbols de l’infinit cremant, perquè cada roda es duplica i el traç que la dibuixa no té fi.

Després, acabo veient un món fet d’ulls que miren.

No només des dels ulls, sinó també des de les mans, des de les ales.

Les mans amb ulls són mans amigues.

He après a tornar a mirar amb les mans.

[1] Cercle del Mestre de Pedret. Absis de Santa Maria d’Àneu, MNAC – Col·lecció d’Art Romànic, Barcelona.

[2] Institut Català de la Salut (ICS); Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Dossier del projecte Recuperart-19, http://ics.gencat.cat/ca/Recuperart19/ Data d’actualització:  17.06.2020.

[3] Aquest versicle i el que se cita més endavant estan extrets de la Bíblia Catalana. Traducció interconfessional (BIC), www.labiblia.cat.