—I can help you.
—Not unless you can raise the dead.
The sweet hereafter (Atom Egoyan, 1998)

Es desperta clavat al matalàs. S’arronsa, tensa els llavis i empetiteix la boca. S’incorpora d’una revolada i, encamellat al llit, projecta el bolic de llençols a l’altra punta de l’habitació, a càmera lenta, com si pesés una tona. Encén el llum sense pàmpol de la tauleta i és aquest gest banal el que l’asserena i allibera la idea, la descàrrega que el travessa com un llamp. 

Se’n sorprèn. És un pensament que es mostra ben tornejat, real. Serà avui, es diu. Sospira, crida els nens, que fa estona que trastegen per casa. Cargola un cigarret amb dits dansaires, el primer de molts. Sent l’esquena com un tauló de fusta, mira d’estirar-la.

—Nens. Anirem a la platja, d’acord? —els anuncia.

—A quina? —fa la gran amb ulls inquisitius. 

—Una de nova. És una mica lluny, però és bonica. Us agradarà, ja veureu.

—Que ens podrem banyar? —demana el petit.

—Encara no, que l’aigua és freda. Mullar-nos els peus una mica, sí. Vinga, agafeu les tovalloles de dalt. —Tots dos volen amunt per les escales, clavant-se empentes. 

Trepitjar la sorra i escolar-ne un grapat entre els dits. Buscar petxines de formes impossibles. Deixar-se pentinar per la brisa. Acostar-se a la roca grossa i enfilar-s’hi. Contemplar com peten les onades, com es desfà l’escuma en el llot de la sorra mullada. Inundar-se els pulmons d’aire marí, dens, salat. Ronsejar. Jugar a pilota amb els nens. 

Tot això, vol fer avui a la platja.

A la cuina es fa un cafè, una de les poques coses que encara li resulten plaents. Contràriament, preparar els sandvitxos, abans tot un festival de bromes i rialles que solia encarar cantussejant, se li fa una muntanya. Amb dits graponers enllesteix amb poca traça uns simulacres d’entrepà. Un cop ja els té embolcallats amb el paper d’alumini no recorda si els ha posat sal. 

—Nens, baixeu que marxem! —els anuncia projectant la veu pel forat de l’escala.

Aquest cop baixen sense fressa. El petit porta posades unes ulleres de sol de color lila.

—I aquestes ulleres? D’on han sortit?

—Me les va comprar la Lola al xino tornant de l’escola.

—Doncs són molt maques. 

—Sí. I saps, papa? Que veig coses quan me les poso.

—Ah, i què veus? Digues.

—Coses. Coses boniques —fa arronsant les espatlles.

Ell mira la gran per si diu res; segrestada pel mòbil, no els escolta. Marxem, és tard, els diu.

Quan engega el cotxe li sembla que el motor dispara un brogit cent cops més fort del que hauria de ser, com si es trobessin a peu de pista d’un circuit de fórmula u. 

—Estàs bé, papa? —fa la gran des de la porta davantera, que acaba d’obrir.

—Sí. Però millor que vagis al darrere, filla. És molta estona de cotxe i ja saps que no m’agrada que…

La nena gasta tres segons mirant-lo, tanca la porta i s’asseu al costat del seu germà.

—Aneu ben cordats? —demana torçant el coll. 

Surten del pàrquing i agafen l’avinguda que travessa la ciutat i desemboca a l’autopista.

Circulen escortats per fileres interminables de cotxes-ramat que s’estiren i arronsen com un acordió. Tan bon punt s’incorporen a l’autopista s’abraça al carril dret i ja no el deixa en tot el trajecte. Més d’un cop, i de dos, el tempta fer mitja volta: confessar als nens que no pot seguir i girar cua. Tal vegada no ha estat bona idea tornar-hi, a la platja. Però als segons de dubte els segueix una determinació inèdita. Necessària. Com si tingués una missió.

L’autopista apunta al sud, sempre al sud, i per fi deixen enrere la capa d’aire lletosa, sorrenca, que gravita a poca alçada i els encapsula en aquella gàbia antipàtica de ciment que és la ciutat.  

Condueix tota l’estona a poc més de noranta. És segur però una llauna, pensa mentre engoleix quilòmetres i alguns camions del carril dret, que circulen com bales, se’ls volen cruspir. El camí fins a la platja és de poc menys de dues hores i ja assumeix que se li farà etern. 

De cop, una música estrident inunda tot el vehicle i ell s’aferra ben fort al volant amb les mans ossudes en un gest automàtic de defensa.

—Quants cops us he dit que la música s’escolta amb auriculars, eh? No hi vull música forta, al cotxe! 

La gran fa l’orni mentre manipula el mòbil amb uns dits que ballen una dansa impossible. El petit li clava una coça lleugera amb el colze.

—Au va, que em sents? Au-ri-cu-lars! —fa ell mastegant la paraula i assenyalant-se l’orella. Busca coincidir amb els ulls de la nena pel retrovisor, sense tombar-se.

La gran rebufa, sacseja el cap i es posa els auriculars amb cara de fàstic. El petit li’n pispa un; ella es resigna i deixa escapar la vista per la finestra. 

Recuperada la calma, reconcentrat en la conducció, comença a pensar en la Clara. 

Hi havien anat molt a la platja, plegats. Primer a Castelldefels, en tren. A tots dos els agradava aquella interminable llesca de sorra envoltada de dunes, ventosa i de caminar llarg. Després ja van fer cap al Maresme, amb els nanos ben petits. I va ser més endavant que van començar a buscar cales i racons amagats cap al sud per quedar-se sols, xerrar, que el dia s’escolés sense pressa. Deixaven els petits amb els avis i marxaven. Les nostres fugides, deia ella. 

T’agrada la platja, oi?, solia dir-li la Clara. T’hi estaries tot el dia, tu. 

Era veritat. S’hi troba bé. La platja és d’aquells llocs que no admet mitges tintes. O agrada o s’odia. Hi ha gent que s’hi passaria mitja vida i n’hi ha que, només trepitjar-la, agafen tots els mals, reals o imaginaris. Ell és dels primers i, per sort, com en tantes altres coses, ella també compartia la devoció pel mar. 

Li agradava fer sempre el mateix ritual: buscava lloc a tocar de les roques, si n’hi havia; ni massa lluny ni massa a prop de l’aigua, just per sentir la remor de les onades i veure’n la bromera. Plantava les tovalloles mentre ell es barallava amb el para-sol, minso, just per encabir-hi la bossa, la nevera i regalar-se un pessic d’ombra de mig cos. La Clara s’atansava a l’aigua. Es remullava peus, braços, espatlles i pit amb esquitxos i s’asseia atrapant els genolls amb les mans. Els braços perlejaven: ínfims punts d’aigua caducs, tocats de mort, que empetitien al sol fins a desaparèixer. Ajaguda a la tovallola, la Clara pentinava la sorra amb suavitat. Tots dos podien estar vint o trenta minuts sense dir res, atalaiant el mar i també la gent vagarejar. Després parlaven, es banyaven junts i engolien una clara i una amanida de tonyina al xiringuito, abans de tornar a les tovalloles i deixar esllanguir la tarda.

—No t’hi quedaries per sempre, aquí? És un refugi de tot —va dir ella un dia—. Calles, mires el mar, bades. La resta ve sol. 

Li va oferir la mà. I potser es van estar mitja hora més assaborint com trencaven les onades. 

—Fixa’t que encara que sembli que tot està en silenci, sempre acabes sentint alguna cosa. Però t’has de concentrar, si no, no funciona. Para bé l’orella, així —va fer la Clara tancant aquell parèntesi i respirant de manera conscient, intensa.

Irradiava una lluïssor als ulls que ell no va saber interpretar si era d’entusiasme o murrieria perquè l’havia tornat a enredar. Es van besar amb un petó de foc, de primera cita. Tot va tornar a lloc gràcies a ella. Com sempre.

De vegades, no sap per què, ell alçava un mur entre tots dos. Una mena de frontera que volia preservar i mai no li deixava traspassar. Per cautela? Tal vegada per por a despullar-se? No ho sap ben bé. La de la Clara era una veu, una actitud vital, potser massa honesta i directa. Tenia una ment i una parla esmolada, segura. Ell no era així i pensava que mai no podria sentir-s’hi còmode, amb allò. Però tampoc no s’hi sabia veure, gaire lluny d’ella. Sempre els feien riure les mateixes coses, si bé ella reia molt més que ell, i més fort i més convençuda. 

Molts cops ella es quedava callada, fitant-lo amb aquells ullarros que gastava. Escanejant-lo, volent saber què pensava. Somreia i feia que no amb el cap. Com si amb aquella mirada hagués identificat i engolit una informació que ell no era capaç de percebre.

—Què passa? —feia ell.

—Re.

—I per què rius i mous el cap?

—És la cara que tinc, ruc. Com si no em coneguessis…

—De vegades fas i dius coses com si em llancessis un ham. Per fer-me picar. Per xinxar-me.

—Qui, jo? —va tornar a riure— Penses massa, tu. I no ets el centre de l’univers, saps? Tot és més senzill, home.

Ella solia rematar el que deia amb una riallada. De vegades subterrània, sovint esclatant. Ell desconfiava dels somriures que no compartia, se’n sentia exclòs. La Clara era dolça, però alhora irònica i trapella. Semblava que s’hi gronxés, en aquells riures misteriosos, i ell ho passava malament.

—Ja fas morros, veus? —anunciava decebuda.

Ell llavors es fixava en les pigues que li salpebraven la cara. Es  movien i encetaven una dansa alegre, de tantes que n’hi havia, i li conferien un aspecte de nena eterna. Els ulls de color d’avellana també jugaven fort i se sumaven a la festa i li esmicolaven totes les defenses.

Aviat aquella platja va esdevenir el lloc ideal, una mena d’arcàdia. No en van buscar cap altra perquè allà ho tenien tot. Si feia bo miraven d’anar-hi almenys un cop al mes. Aquelles escapades estaven pensades per fer-ho rutllar tot.

Un cop hi van anar al capvespre i s’hi van acabar quedant tota la nit, com si encara fossin joves de descoberta. Van fer l’amor, van abraçar-se fort tan bon punt la marinada va humitejar-ho tot. 

Al matí, la sorra s’havia xopat de la fresca de la nit i tots dos es buscaven sota la manta, rient. Buf, quina humitat, tu… La tinc fins als ossos, rondinava ella. És el que sol passar si dorms en una platja tota la nit amb el cul a l’aire, llesta, deia ell. Calla, burro… Aixeca’t que buscarem pedretes rodones perquè els nens les pintin, feia ella. Ja t’ho havia explicat allò del càmping d’Altafulla, oi? Que de petita pintava tot de cares de colors a les pedres, amb el retolador, i les venia als holandesos? Quan ets nen, a l’estiu, ets lliure. Del tot. Sense horaris. Respires sota el cel, grimpes pels arbres, escoltes la fressa del vent… 

Podia parlar hores i hores, la Clara. I ell se l’escoltava perquè no se’n cansava mai, de sentir-la.

—Vols ballar? —va suggerir ella un altre dia. 

Es va aixecar i la petja del cos mullat a la sorra es va fondre en pocs segons per la mossegada del sol, com si no hagués estat allà asseguda. 

Dansava, dibuixava amb el cos uns cercles imaginaris. Trepitjava la sorra, que voleiava.

—Mou-te. Aixins.

Ell mirava de bellugar-se però no en tenia ganes.

—Estàs ballant? —va demanar la Clara.

—A tu què et sembla?

—Doncs no, no m’ho sembla. Mira, deixa que…

—No em portis, eh?

—Per què no? Primer mou l’esquena, vinga, que sembla que tinguis una post de planxar, aquí…

—Vaig bé?

—Millor. Molt millor. Ho veus, Michel Jackson?

—Ens miren.

—Qui?

—Aquells dos d’allà, de la punta.

—I què? Passa d’ells. Vine. Fem xip-xap, com els nens.

Al final del dia, tornant a casa, ella es fixava en la carretera com si volgués atrapar l’horitzó. Ho haurem de repetir, va dir. Ha sigut fantàstic. Sí, va fer ell. Repetirem.

El revolt és un de molt pronunciat que hi ha a un parell de quilòmetres de la platja, de baixada. Primer s’obre cap a l’esquerra i just quan sembla que el mar queixala la carretera, tomba a la dreta en un pendís molt costerut. El camí llavors es desfà fins arribar a la platja. Quan ara hi passa amb els nanos, engrapa ben fort el volant i redueix tant la marxa que el cotxe de darrere li clava dos cops de clàxon agressius. A tu què coi et passa, eh, a veure!, vocifera al conductor impacient. Papa, tranquil, fa la gran. 

Anys enrere també va frenar en aquell revolt, però no prou. Anava massa ràpid. Potser. La Clara cantava a tot drap una de Songs:Ohia, aquell “Just Be Simple” que ell ja no ha pogut tornar a escoltar més. D’aquell dia recorda que va tancar els ulls just abans de la sortida de carretera. Però no si, amb els crits i l’impacte, tots dos es van mirar. No ho recorda. No n’és capaç. Avui encara no els ha obert, els ulls, pensa. Els obrirà? Potser.

El primer que s’albira a la platja són els pins que, des de dalt de les roques, s’inclinen cap al mar com si volguessin capbussar-s’hi. Encara hi són, avui, aquests arbres, una mica més alts. Només els reben dues tovalloles. Hi ha poca gent. Fa sol però el cel està picat de núvols que, ara sí ara també, esmorteeixen la llum. Les onades arriben amb timidesa, espeteguen poc i es retiren sense fer gaire remor. Les barques dels pescadors es divideixen entre les que suren a pocs metres de la sorra i les que esperen a la platja que algú les porti a solcar l’aigua. N’hi ha una que sembla sense amo i agonitza amb la pintura malmesa per la humitat. Sempre li han agradat aquells llaguts varats. Són una invitació a un viatge. Una travessa a punt de començar al vaivé de les onades. 

—Papa, deixa’m clavar el para-sol —demana la gran quan trepitgen sorra.

—D’acord. Però ben endins.

La nena maniobra amb traça i en pocs segons el planta ben ferm. Bufa vent i la sorra s’aixeca del terra i els agullona els braços, les cames, en petites fiblades que ell agraeix com si li recordessin que és viu. Els nanos s’allunyen per córrer arran de mar. Cargola un cigarret i aquell instant es configura com una treva. El vent a les orelles impossibilita que el silenci l’atrapi, el fereixi. Una marinada que, alhora, tampoc no deixa que s’escolti gaire ell mateix. Millor, pensa.

Rebrega la bossa per treure-hi el llibre de contes que li ha recomanat la Doris. Ell havia remugat en veure’l: és que els contes, Doris… No ho sé, massa curtes les històries, em costa connectar-hi, saps? T’engresques i, pam, ja s’han acabat, què vols que et digui… Deixa’t de romanços i emporta-te’l, vinga, li va dir ella. En els contes potser hi trobes més veritat que en una novel·la de cinc-centes pàgines, creu-me. Ah, i poesia, molta poesia, també. De fet, és com un dos per un, el llibre de contes, fes-me cas, insistia.

S’hi va embolicar un vespre, amb la Doris, després que ella plegués de la llibreria. Van anar a fer un cafè, van parlar, van pujar al pis d’ella. La dona tenia una gata i la casa feia olor de te, cúrcuma i encens. Van fer l’amor molt a poc a poc, en silenci. És que necessito sentir, li va dir ell. Estic com mort, Doris. Ho sé, ho entenc, li va dir ella, mentre li passava la mà pels cabells. 

—De vegades, jo… —va començar ell.

—Xst. No cal que parlis. No cal dir-ho tot, saps?

Fa dies que l’arrossega, aquest llibre, i no hi ha manera de capbussar-s’hi. Quan es deixi caure de nou per la llibreria de la Doris li’n demanarà un altre d’aquell francès, el Chalandon. N’ha llegit tres i li agrada com escriu, com la clava, com es fa entendre. 

Els nens es persegueixen, s’esquitxen. Encara són petits, si bé la gran ja fa anar amunt i avall uns braços reptilians, desproporcionats, que n’anuncien el creixement definitiu. És ella qui ara s’atansa on jeu i el rescata d’aquest estat de letargia que l’ha bressolat des que han arribat a la platja. S’asseu i clava els colzes a la sorra. Els braços de la nena lluen aquelles perles arrodonides d’aigua com les de la Clara. I per uns segons ell les escruta sense miraments. Un tel de suor cobreix la cara de la nena com si fos un ninot de cera. Té un aire greu. Sembla més gran.

Tens set? Ella fa que sí amb el cap. Li dona una llauna. Baden i miren l’aigua, ara enfosquida per la irrupció d’un núvol perdut, rebel. Ell escombra la mirada cap a l’horitzó i li sembla que un llençol marronós de calitja descansa damunt del mar, sense gosar submergir-s’hi.

—Una cosa, papa.

—Què.

—No, re. 

—Què passa, filla? Digues.

—Hi vas venir amb la mama, aquí?

—Sí, molts cops.

—I nosaltres? Encara no havíem nascut?

—Sí. Però éreu petits i veníem sols. Us quedàveu amb els avis.

—I per què?

—No ho sé. Suposo que només volíem estar una estona sols.

La nena prem la sorra amb força i la deixa escapar pels dits. Repeteix el gest dues o tres vegades.

—I us agradava venir aquí?

—Molt.

—Que hi tornarem?

—Si ho voleu sí.

La nena li recolza el cap a l’espatlla i tots dos es queden mirant com el petit arreplega pedres a la vora. És una còpia de sa mare, el nen. Aquell somriure, aquell aire distret però amb uns ulls vivíssims, exploradors, que ara amaga rere les ulleres de sol de color lila. És un recipient de felicitat, com ho era ella. Parla sempre pels descosits, en una mena de xerrera incontinent que potser passarà amb els anys, o no. 

—Papa, les podem pintar de colors, les pedretes? —els diu.

—Sí, fill. Agafa les que vulguis. 

Mirant-lo, cull unes petxines ínfimes que hi ha a la sorra i les parteix amb gest distret. Les esmicola en trossos cada cop més menuts, igual que fa als bars amb els escuradents, sense pensar-hi. També forada i aplana la sorra com si tapés ferides. 

—Crec que sí que vull tornar-hi, aquí, papa —fa la gran.

—Doncs ho farem.

La nena es refugia de nou en la mirada greu i serra els llavis. Sempre s’han assemblat. És clavada a tu, solia dir-li la Clara.

—Escolta, aquestes ulleres que porta el teu germà…

—Diu que veu coses.

—Ja m’ho ha dit. I es pot saber què veu?

La filla deixa caure els ulls i masega unes pedretes a la mà.

—Re.

—T’ho ha dit, oi?

—Sí.

—I doncs? Què veu?

—La mama.

—Com?

—Diu que veu la mama. Quan se les posa.

El petit es deixa caure del rocam a la sorra en tres grimpades. Es fa amb uns punys de sorra mullada de la vora de l’aigua i els projecta ben amunt amb les mans. Aquell gest li retorna l’instant que ell abocava les cendres de la Clara al mar, en aquella platja. Van estar-hi poca estona, eren pocs. Va ser un cerimonial silenciós, fugaç.

Tot d’una s’alça amb un somriure esguerrat. Es treu la samarreta. Avança amb timidesa dins l’aigua, ara un peu, després l’altre. 

—Deixa’m aquestes ulleres un moment, vols? —diu amb veu escanyada al nen, que obeeix amb un somriure. 

Se les posa. El xoc brusc amb la fredor de l’aigua el paralitza uns segons. Es refà i aconsegueix marcar un ball, primer tímid, després elèctric, desfermat. Dansa en una mena de litúrgia rabiüda. Li sembla sentir Jason Molina cantant: “And try and try and try. To be simple again”. I veu la Clara, «Vinga, mou aquesta esquena, Michael Jackson…». I sent que ho espolsa tot a cada sotrac. Pels peus i les mans i la boca. Amb cada cop de maluc i cada vers i cada saltiró de les ulleres màgiques.

---

L’aigua encara és freda forma parte del libro La vida elàstica (Voliana Edicions, 2022)

Dani Vilaró. Periodista especializado en derechos humanos y cooperación al desarrollo, ha trabajado en diversos medios de comunicación, ONG y administración pública. Desde 2010 es responsable de comunicación de Amnistía Internacional. Profesor de narrativa en la Escuela de Escritura (Ateneu Barcelonès), ha publicado el libro de relatos Si em toques, cauré (Viena Edicions, 2017) y La vida elàstica (Voliana Edicions, 2022).